miércoles, 26 de diciembre de 2018

L'ARBRE DE NADAL



  Fa un parell d'hores que intento buscar un forat dins el meu petit cervell. Però no l'aconsegueixo. Aquest maleït verb To be o ser en català per més que me'l miro en els apunts no l'aconsegueixo retenir.

I´m Jo sóc
your are tù ets
He's ......

  N'és impossible avui fer funcionar les neurones, al cent per cent, potser, si tanco els llibres durant una petita estona i em prenc un descans.
Potser si em deixo anar per aquest flaire fresc que va corrent per l'habitació.
Estiro els braços i les cames i em deixo embolcallar pels pensaments més positius i mentre em giro en rodo, el xerric sonor de la porta, em descobreix la figura latent del meu petit germanet. Té uns ulls brillants que li somriuen i entre les mans una caixa argentada d'estels.

-Muntem l'arbre de Nadal Laia. Tinc moltes ganes de muntar-lo-.

  Me'l miro pacientment és dimarts 6 de novembre i com li explico al meu germà que al Novembre es massa aviat per començar a muntar l'arbre de Nadal. L' acarono els seus cabells fins i suaus, i un tant acaramel·lats al tacte de la meva ma, i penso.

  Que sempre el meu Pare ens explica que ara, més que mai, som temps de canvis i de revolució. Que si el cotxe elèctric, que si el canvi climàtic, que si el procés. Que la gent hauria, re noi, de sortir al carrer sense complexos i demanar lo seu, que en la vida si vols alguna cosa s'ha de lluitar.
La meva mare sempre li dona la raó i quan parla de canvis sempre ens diu que Avinyó de Penedes han fet La Passió a l'Agost i que una parella que viu a sobre son dos nois i amb això es queda tranquil·la.

  El torno a mirar, em mira, ens miren i sense pensar-ho més li agafo la caixa que porta i ens agafen de les mans. Ens dirigim cap a el menjador on durant tot l'any l'arbre s'alimenta d'il·lusions.
Comença ell per guarnir-lo per baix i jo, li vaig passant les cintes i les figures i les bombetes que d'aquí una estona faran goig i que tant curosament ha anat guardant durant tot l'any.


La mare em crida:

-Laia corre esta nevant!!! Recull la roba que esta nevant!!!! Corre!!!-.
Li dono un petó al meu germanet.

-Ara vinc la mare em necessita, vaig a la terrassa a recollir la roba-.

  Li dic, mentre surto corrent notant com la seva mirada em ressegueix.
Surto al pati i ja veig que el terra s'ha tenyit de blanc i que unes boletes blanques volien i comencen aterrar sobre el meu cap i la meva pell. Noto com la voladissa fredor es va clavant com agulles i lentament es va escampant pel meu cos. Recullo la roba fins que la deixo l'aixopluc del cobert i me'n torno al menjador.

  El meu germà esta assegut en un tamboret, quiet, concentrat e hipnotitzat pel parpelleig de les bombetes que pengen sobre les branques de l'arbre del Nadal. L'observo amb curiositat com aquelles màgiques llums el tenen al·lucinat. I sense que s'adoni l'agafo amb suavitat de l'ombro notant l'escalforeta del seu cos i li dic:

-Li falta l'estel-.

  Es gira, em mira, m'agafa de la ma i en diu:

-No, l'arbre no li falta res. En realitat l'estel ets tu-.

  Em somriu, ens tornem a mirar i ens donem un petó.







martes, 18 de diciembre de 2018

DE CAMÍ AL RIU








     He pujat les escales encara amb l'olor a pa torrat i mantega enganxada a la roba. Les pujava a corre-cuita amb aquella sensació agredolça que et deixa la melmelada quan la arribes tastar sense pair.
He obert la porta amb la rabia continguda sense entendre res del que
m'havien dit els pares sobre la negativa d'anar aquella excursió que m'havien convidat els amics. Però amb la determinació de tornar a demanar-lo en un altre moment.

   Per davant m'havia emportat una petita reprimenda, el castig contingut de netejar el garatge. Un garatge ple d'andròmines antigues que sabien acumulat durant anys i anys de replegar i replegar coses inútils.

  Tombada sobre el meu llit reflexionava mirant al sostre quina podria ser la meva estratègia. Però ara, no aconseguia concentrar-me lo suficient i simplement, a través del vidre de la finestra sentia com el corrent del rierol anava omplint el meu buit.

   Al vespre el meu avi em cridaria per acompanyar-lo i sempre m'agradava a donar un tomb amb ell fins la vella sínia del rierol d'a prop de casa. El camí era ample i no era gaire costerut, més bé, era pla i de fàcil accés. Molt transitat, inclús a l'hivern, i ens trobaven molts veïns amb els que ens saludaven i fèiem petar la xerrada.

    Quan arribaven a la seva riba ens asseiem un instant i miràvem el seu fons ple de pedretes de mil colors i ens quedàvem hipnotitzats esperant les seves dames de l'aigua que mai arribaven. També allà asseguts ens deixaven embolcallar per la frescor de les seves aigües que a vegades un gosset entremaliat es ficava dintre i ens donava una bona remullada. I així sorpresos ens miraven i ens miraven i rèiem i rèiem sense donar-li importància mentre, ens eixugaven i corríem cap a casa.