Fa
un parell d'hores que intento buscar un forat dins el meu petit
cervell. Però no l'aconsegueixo. Aquest maleït verb To be o ser en
català per més que me'l miro en els apunts no l'aconsegueixo
retenir.
I´m
Jo sóc
your
are tù ets
He's
......
N'és
impossible avui fer funcionar les neurones, al cent per cent, potser,
si tanco els llibres durant una petita estona i em prenc un descans.
Potser
si em deixo anar per aquest flaire fresc que va corrent per
l'habitació.
Estiro
els braços i les cames i em deixo embolcallar pels pensaments més
positius i mentre em giro en rodo, el xerric sonor de la porta, em
descobreix la figura latent del meu petit germanet. Té uns ulls
brillants que li somriuen i entre les mans una caixa argentada
d'estels.
-Muntem
l'arbre de Nadal Laia. Tinc moltes ganes de muntar-lo-.
Me'l
miro pacientment és dimarts 6 de novembre i com li explico al meu
germà que al Novembre es massa aviat per començar a muntar l'arbre
de Nadal. L' acarono els seus cabells fins i suaus, i un tant
acaramel·lats al tacte de la meva ma, i penso.
Que
sempre el meu Pare ens explica que ara, més que mai, som temps de
canvis i de revolució. Que si el cotxe elèctric, que si el canvi
climàtic, que si el procés. Que la gent hauria, re noi, de sortir
al carrer sense complexos i demanar lo seu, que en la vida si vols
alguna cosa s'ha de lluitar.
La
meva mare sempre li dona la raó i quan parla de canvis sempre ens
diu que Avinyó de Penedes han fet La Passió a l'Agost i que una
parella que viu a sobre son dos nois i amb això es queda
tranquil·la.
El
torno a mirar, em mira, ens miren i sense pensar-ho més li agafo la
caixa que porta i ens agafen de les mans. Ens dirigim cap a el
menjador on durant tot l'any l'arbre s'alimenta d'il·lusions.
Comença
ell per guarnir-lo per baix i jo, li vaig passant les cintes i les
figures i les bombetes que d'aquí una estona faran goig i que tant
curosament ha anat guardant durant tot l'any.
La mare em crida:
-Laia
corre esta nevant!!! Recull la roba que esta nevant!!!! Corre!!!-.
Li
dono un petó al meu germanet.
-Ara
vinc la mare em necessita, vaig a la terrassa a recollir la roba-.
Li
dic, mentre surto corrent notant com la seva mirada em ressegueix.
Surto
al pati i ja veig que el terra s'ha tenyit de blanc i que unes
boletes blanques volien i comencen aterrar sobre el meu cap i la meva
pell. Noto com la voladissa fredor es va clavant com agulles i
lentament es va escampant pel meu cos. Recullo la roba fins que la
deixo l'aixopluc del cobert i me'n torno al menjador.
El
meu germà esta assegut en un tamboret, quiet, concentrat e
hipnotitzat pel parpelleig de les bombetes que pengen sobre les
branques de l'arbre del Nadal. L'observo amb curiositat com aquelles
màgiques llums el tenen al·lucinat. I sense que s'adoni l'agafo amb
suavitat de l'ombro notant l'escalforeta del seu cos i li dic:
-Li
falta l'estel-.
Es
gira, em mira, m'agafa de la ma i en diu:
-No,
l'arbre no li falta res. En realitat l'estel ets tu-.
Em somriu, ens tornem a mirar i ens donem un petó.
