DE CAMÍ AL RIU

     He pujat les escales encara amb l'olor a pa torrat i mantega enganxada a la roba. Les pujava a corre-cuita amb aquella sensació agredolça que et deixa la melmelada quan la arribes tastar sense pair.

He obert la porta amb la rabia continguda sense entendre res del que

m'havien dit els pares sobre la negativa d'anar aquella excursió que m'havien convidat els amics. Però amb la determinació de tornar a demanar-lo en un altre moment.

   Per davant m'havia emportat una petita reprimenda, el castig contingut de netejar el garatge. Un garatge ple d'andròmines antigues que sabien acumulat durant anys i anys de replegar i replegar coses inútils.

  Tombada sobre el meu llit reflexionava mirant al sostre quina podria ser la meva estratègia. Però ara, no aconseguia concentrar-me lo suficient i simplement, a través del vidre de la finestra sentia com el corrent del rierol anava omplint el meu buit.

   Al vespre el meu avi em cridaria per acompanyar-lo i sempre m'agradava a donar un tomb amb ell fins la vella sínia del rierol d'a prop de casa. El camí era ample i no era gaire costerut, més bé, era pla i de fàcil accés. Molt transitat, inclús a l'hivern, i ens trobaven molts veïns amb els que ens saludaven i fèiem petar la xerrada.

    Quan arribaven a la seva riba ens asseiem un instant i miràvem el seu fons ple de pedretes de mil colors i ens quedàvem hipnotitzats esperant les seves dames de l'aigua que mai arribaven. També allà asseguts ens deixaven embolcallar per la frescor de les seves aigües que a vegades un gosset entremaliat es ficava dintre i ens donava una bona remullada. I així sorpresos ens miraven i ens miraven i rèiem i rèiem sense donar-li importància mentre, ens eixugaven i corríem cap a casa.