L'ARBRE DE NADAL

  Fa un parell d'hores que intento buscar un forat dins el meu petit cervell. Però no l'aconsegueixo. Aquest maleït verb To be o ser en català per més que me'l miro en els apunts no l'aconsegueixo retenir.

I´m Jo sóc

your are tù ets

He's ......

  N'és impossible avui fer funcionar les neurones, al cent per cent, potser, si tanco els llibres durant una petita estona i em prenc un descans.

Potser si em deixo anar per aquest flaire fresc que va corrent per l'habitació.

Estiro els braços i les cames i em deixo embolcallar pels pensaments més positius i mentre em giro en rodo, el xerric sonor de la porta, em descobreix la figura latent del meu petit germanet. Té uns ulls brillants que li somriuen i entre les mans una caixa argentada d'estels.

-Muntem l'arbre de Nadal Laia. Tinc moltes ganes de muntar-lo-.

  Me'l miro pacientment és dimarts 6 de novembre i com li explico al meu germà que al Novembre es massa aviat per començar a muntar l'arbre de Nadal. L' acarono els seus cabells fins i suaus, i un tant acaramel·lats al tacte de la meva ma, i penso.

  Que sempre el meu Pare ens explica que ara, més que mai, som temps de canvis i de revolució. Que si el cotxe elèctric, que si el canvi climàtic, que si el procés. Que la gent hauria, re noi, de sortir al carrer sense complexos i demanar lo seu, que en la vida si vols alguna cosa s'ha de lluitar.

La meva mare sempre li dona la raó i quan parla de canvis sempre ens diu que Avinyó de Penedes han fet La Passió a l'Agost i que una parella que viu a sobre son dos nois i amb això es queda tranquil·la.

  El torno a mirar, em mira, ens miren i sense pensar-ho més li agafo la caixa que porta i ens agafen de les mans. Ens dirigim cap a el menjador on durant tot l'any l'arbre s'alimenta d'il·lusions.

Comença ell per guarnir-lo per baix i jo, li vaig passant les cintes i les figures i les bombetes que d'aquí una estona faran goig i que tant curosament ha anat guardant durant tot l'any.

La mare em crida:

-Laia corre esta nevant!!! Recull la roba que esta nevant!!!! Corre!!!-.

Li dono un petó al meu germanet.

-Ara vinc la mare em necessita, vaig a la terrassa a recollir la roba-.

  Li dic, mentre surto corrent notant com la seva mirada em ressegueix.

Surto al pati i ja veig que el terra s'ha tenyit de blanc i que unes boletes blanques volien i comencen aterrar sobre el meu cap i la meva pell. Noto com la voladissa fredor es va clavant com agulles i lentament es va escampant pel meu cos. Recullo la roba fins que la deixo l'aixopluc del cobert i me'n torno al menjador.

  El meu germà esta assegut en un tamboret, quiet, concentrat e hipnotitzat pel parpelleig de les bombetes que pengen sobre les branques de l'arbre del Nadal. L'observo amb curiositat com aquelles màgiques llums el tenen al·lucinat. I sense que s'adoni l'agafo amb suavitat de l'ombro notant l'escalforeta del seu cos i li dic:

-Li falta l'estel-.

  Es gira, em mira, m'agafa de la ma i en diu:

-No, l'arbre no li falta res. En realitat l'estel ets tu-.

  Em somriu, ens tornem a mirar i ens donem un petó.